Diumenge passat, 8 d'abril, Televisió Espanyola als seus informatius va passar un petit reportatge, "Cuando éramos solidarios", que podeu veure clicant sobre la imatge (no he pogut incloure el vídeo directament perquè la web de RTVE no permet fer-ho).
A principis dels anys 90 a l'Estat Espanyol també estàvem vivint una crisi, però tot i amb això desenes de milers de persones van decidir recolzar una mobilització que va fer història.
A principis dels anys 90 a l'Estat Espanyol també estàvem vivint una crisi, però tot i amb això desenes de milers de persones van decidir recolzar una mobilització que va fer història.
Les mobilitzacions a favor del 0,7% del PIB per a la solidaritat internacional van creuar de nord a sud tota la geografia espanyola.
Aquesta mobilització massiva va obligar a les administracions públiques a destinar més diners per als països del sud global (abans de les mobilitzacions ja se'n destinaven, especialment els municipis, però de forma puntual i sense cap criteri clar).
El 1998 el parlament espanyol va aprovar la Llei de Cooperació Internacional i el 2001 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de Cooperació al Desenvolupament per unanimitat; ambdues fixaven l'horitzó del 0,7% per acomplir-lo amb els anys.
Aquests fets van fer que el sector de les ONG de Desenvolupament anés en augment. Hi havia recursos disponibles i per poder executar-los es van anar professionalitzant, van créixer en estructura i, de rebot, es van anar madurant les maneres de treballar. Els discursos van evolucionar i on hi havia una opció eminentment política, la solidaritat, hi van créixer els tecnicismes i, algunes ONG, van anar buscant una certa opció apolítica. Segurament es devien pensar que les polítiques de cooperació ja estaven consolidades i no calia defensar-les.
Entre l'any 2011 i el que portem de 2012, la nova CEDA, especialment PP i CiU, han esborrat del mapa la Política Pública de Cooperació al Desenvolupament a l'Estat Espanyol, han reduït els pressupostos públics a gairebé res. A banda que no creuen en la solidaritat, també creuen que les ONG som actors incòmodes (bé, de fet ho hauríem de ser) perquè coneixem de primera mà com afecten les polítiques neolliberals a la gent, ho hem vist a Amèrica Llatina, a l'Àfrica i al sud-est asiàtic.
La nova CEDA oblida, emperò, que, tot i que caiguin les estructures professionalitzades que hem anat creant, tenim la gent que ens dóna suport, i que no en són pocs. Oblida que, tot i que estem en estat de shock, tornarem a mobilitzar-nos i ho farem perquè tenim raó, perquè un altre món és imprescindible, i ho farem al mateix temps que la gent que ha vist esfumades les seves esperances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada